En femení singular. Carta oberta al Centre Social Terra

Llig atentament –amb atenció– el comunicat públic del Centre Social Terra sobre el Musical de Benimaclet del dia 14 de maig de 2014.

M’he plantejat moltes maneres de respondre aquest comunicat, però finalment he decidit fer-ho en femení singular.

Quan només tenia sis anys, ma mare i mon pare em va apuntar a “la música”. Vaig estudiar solfeig i vaig tocar l’oboè fins els dinou anys a la banda del meu poble, la banda de Bétera. Vaig aprendre moltes coses. Música, és clar. Però sobretot, em sembla que vaig aprendre a formar part d’una col·lectivitat diversa. De persones de diferent sexe i edat, de molt diferents ideologies, que dos dies per setmana, cada setmana del mes, durant molts anys, s’ajuntaven per fer una cosa que era superior a la suma de tots, per fer música. Ser músic d’una banda és molt pesat a voltes. Preferiries anar-te’n amb els amics, que han quedat, o a mirar la pel·lícula que fan a la tele tot just eixe dia, o a dormir i prou. Però vas a l’assaig, perquè saps que la resta hi anirà, i que si tots pensaren i feren el mateix, no hi hauria banda. I perquè t’agrada la música, és clar. Però aprens el sacrifici, el compromís, el goig de fer una cosa comuna que d’una altra manera no seria possible.

Fa més de vint anys vaig vindre a viure a Benimaclet i ara ja en tinc cinquanta‑dos. He tingut la gran sort que la meua filla estime també la música, i ara ella és part de la banda de Benimaclet. El meu company també toca a la banda, i jo sóc sòcia del CIM. En femení singular, puc dir també que, com a mare, he format part de les AMPES d’allà on ha estudiat la meua filla, unes voltes de manera més activa que unes altres. I si ho dic és perquè les AMPES són molt semblants al que és la Junta Directiva d’un col·lectiu musical. Són llocs per on passa la gent, durant un temps de la seua vida i treballa. Desinteressadament? No. Es treballa per interès, un interès amorós per l’educació, per la cultura, per les criatures, o per la música, vés a saber. Però sense cap compensació econòmica. D’una altra classe sempre hi ha compensació: hi ha afecte, sentiment de pertinença, sentiment d’utilitat, vés a saber.

Conec les persones que conformen la Junta Directiva del CIM. Les admire. Profundament. Admire sempre aquelles persones que treballen per les altres sense un interès econòmic. Fan reunions i reunions, tot just aquell dia que preferirien anar-se’n al cinema o quedar amb els amics.

Aquest grup de persones que conformen la Junta Directiva del CIM, per molt que les busque, no les trobe en aquest comunicat del Centre Social Terra. Es com si els redactors del comunicat i jo visquérem en dos universos paral·lels. Ja ho sé que això passa. Que hi ha molts mons, dins del món. No us ha passat, per exemple, haver de cuidar d’un familiar a l’hospital? Què després d’haver-hi passat, ni que siga un dia, quan ixes et sorprén que el món continue fora d’aquelles parets blanques? I tanmateix, continua. A mi m’ha passat mentre llegia el seu escrit. Perquè aquell ‘vell i fosc edifici que venien a transformar’, era ja, no ho oblidem, ple de vida, de músics que s’estimen els entrepans i una cervesa abans de l’assaig, i després el cafè, millor si és ‘tocaet’.

El projecte era bonic, il·lusionant per a totes dues parts. Les persones que jo conec i que conformen la Junta Directiva del CIM, van fer una tria, van prendre partit pel projecte amb empenta, amb una força ‘femenina i plural’ capaç de vèncer moltes suspicàcies. Són persones valentes i moltes coneixen què és una banda. Algunes d’elles n’han format part. Vull dir que coneixen el que és treballar per un ideal més elevat que el pròpiament personal. Pel que fa al Terra, caldria no oblidar que, a més d’un projecte cooperatiu i transformador, és també un bar –podeu dir-li espai- on he anat moltes voltes, i que funciona com qualsevol altre bar. Demanes el que vols i pagues per la consumició.  Res a objectar. M’agraden, els bars. Però cal dir, em sembla, el nom de les coses.

Estic segura que si les persones que han redactat el comunicat del Terra en femení plural s’atenen a una visió profunda del que significa mirar el món amb una mirada de dona feminista, trobaran, dins seu, la manera d’acarar aquest problema d’una manera nova.

Ja he dit que era dona, i filla, i mare. També sóc feminista. M’havia guardat per al final que sóc escriptora. Com a escriptora, ja ho podeu suposar, sóc amant de les paraules. Els guarde un respecte potser excessiu, però em són eina i amor, i no puc i no vull fer-hi res per canviar-ho. Almenys per ara.

Per a mi, escriure en femení significa escriure des d’un lloc on la guerra no és una opció possible, perquè la guerra, les dones no l’han volguda mai al llarg de la història. És un lloc impregnat de “matern”, que és aquell sentiment que t’empeny a mirar l’altre des d’una mirada comprensiva. Com quan tens un fill que no ha eixit com volies, i ara què farem! Escriure en femení no és posar una ‘a’ o fer el plural en ‘es’. Per a mi significa escriure des del fons. I això sempre significa posar-me en qüestió, intentar ser fidel, sincera i honrada. Des d’aquest honradesa, hauria de dir que la primera reacció enfront del comunicat ha estat visceral i tenyida d’una certa violència verbal. Perquè la violència, com el poder, es pot exercir de múltiples maneres, amb un gest, una mirada, fins i tot a les assemblees. Però escriure en femení, per a mi significa pouar, ja ho he dit. I al pou i des del pou, invoque noves maneres d’entendre’ns.