divendres, 16 de maig del 2014

Llavoretes d'amor



El dimarts 13 de febrer, a l’Institut Ferrer i Guàrdia, es van plantar llavoretes. Es presentava El Mural de Benimaclet, una iniciativa que el passat octubre va proposar Albert Ninyerola, bibliotecari de l’institut, i que consistia a fer un homenatge a Vicent Andrés Estellés. Com a contrapunt al seu Mural del País Valencià, on el poeta canta els  pobles que conformen el país, en el Mural de Benimaclet moltes veus haurien de parlar amb versos d’un únic barri, dels seus carrers, les places, els parcs.

La proposta es va obrir a totes les persones i col·lectius de Benimaclet. Hi havia la intenció de fer un mural físic, amb els poemes escrits. I el dimarts 13 de maig, se’n féu la presentació. Allà hi havia gent de tota edat i condició, el mural penjat a la paret de l’institut, les cadires preparades, els músics a punt. L’Albert inicià l’acte amb unes paraules emotives. Després fou Rosa Escrivà qui s’encarregà de fer la presentació dels poetes que ens llegien els versos. I fou un goig. Vingueren versos del Bressol, l’escoleta infantil del barri, de l’escola Carles Salvador, de l’escola Pare Català, del Ferrer i Guàrdia, dels qui ja van a la Universitat, de les Ampes, de la Traca, de l’Associació de Veïns. I de poetes consagrats, com ara Manel Rodríguez Castelló.

Allà asseguda, mentre feia alguna foto, mentre escoltava tantes veus diverses, de xiquetes i xiquets, de gent gran i gent jove, mentre sonava la música que feien els alumnes, amb guitarres i flautes i Marquina al teclat, mentre molts taral·lejàvem les lletres de les tonades conegudes, em vaig sentir feliç. Vaig sentir que els déus que invocava Estellés ens havien sigut molt propicis, i m’entrà aqueixa benaurança que associe a una elevació de l’esperit. Perquè era una benaurança senzilla, gens estrident, però poderosa. La imatge que em venia al cap era la dels llauradors escampant la llavor. Allà s’escampaven paraules com llavors i les llavors sempre m’han tocat el cor. Tan menudes, tan insignificants, tan modestes i tanmateix, ja ho porten tot allà endins. Contenen les arrels, les tiges i les fulles, les flors, els fruits.

Ara ja són plantades. I si els déus són propicis, si plou i tot això i allò, quan menys ens ho esperem, arreu del barri començarem a topar-nos amb els arbres d’estima que dimarts es van plantar a l’institut Ferrer i Guàrdia. A Benimaclet.



1 comentari:

  1. Aquestes llavoretes fan crèixer arrels. Això és també ser radical.

    ResponElimina

Pots deixar la teua opinió